Eren dos parlant...
tan sols dos que es trobaren quasi intencionadament. Pretenien traçar trams
idèntics però es traslladaven a ritme distint. A voltes, convivien en un mateix
espai físic i temporal. Altres, jugaven a agafar-se recorreguent llocs que van
resultar nous a l’inici... i monòtons i sistemàtics tot seguit de la primera
passada coexistencial.
S’escoltà: “La fi
marca la partida, i aquesta defineix la fi”. I hi contestaren: “La nostra paciència
no és infinita; les nostres ganes de ser pacients, cícliques”. Enmig de tal
diàleg, va aparèixer un tercer personatge que es va sumar a la conversa
afegint: “Potser el nostre començament marque la nostra fi i la nostra fi,
altre començament. Potser el meu amor per ella no siga infinit ni la meua
paciència, constant. Done per segur que mentre espere la seua resposta no us miraré agulles, però; el temps ja em
passa prou lent com per a fixar-me’n.
No hay comentarios:
Publicar un comentario